https://www.facebook.com/pages/Associaci%C3%B3-dAmics-del-Castell-de-Gelida/250767912144 https://www.youtube.com/channel/UCxlqkOrBvO5rG2rUKGlyt7w

La història 

A partir de l’any 946 es troba en la documentació l’expressió “in terminio de castrum Gellito”. Dins del castrum de Gelida es duen a terme compres, vendes, donacions de terres, d’un molí, etc., actes que generen un seguit de documents que ens parlen de Gelida al llarg dels segles X i XI. S’esmenta el castrum de Gelida en el document de venda del castell de Masquefa per part del comte Mir a Ennec Bonfill l’any 963; altre cop se cita com a límit del castell de Cervelló en la venda que fan Ramon Borrell i Ermengol I al mateix Ennec Bonfill, el 992 (UDINA, 1951. Pp 442). Poc després, l’any 998, trobem Ennec Bonfill, ara en possessió del Castell de Gelida, fent-ne donació al monestir de St. Cugat i permutant-lo quasi immediatament pel castell de Masquefa i altres possessions, quedant així Gelida a mans d’Ennec Bonfill. Lleó Bergadà (BERGADÀ, 1932) fa referència en el seu article a una venda del castell per l’abat de St. Cugat al comte de Barcelona el 992, i d’aquest passà a Bonfill. No hem sabut trobar cap document que ens confirmi aquesta noticia, l’origen de la qual tampoc no és esmentat per Bergadà. 

L’origen del castell de Gelida així com el de la majoria de les fortaleses de la línia defensiva de la qual forma part, cal cercar-lo en el moment de la repoblació de la banda dreta del Llobregat, que s’inicia amb Gifré I, a partir del 878. 

No sabem res de la sort ni del paper del Castell en el moment de la gran ràtzia d’al-Mansur l’any 985, ni en les posteriors, de 1000-1001 i 1003, però, coneguts com són els efectes sobre zones properes com Barcelona i Manresa, cal deduir que el castell, amb tota probabilitat, se’n va ressentir. 

El 1053 se suscita una disputa entre Umbert, senyor de Gelida, i el monestir de Santa Cecília per raó del comportament del primer sobre els habitants de l’alou de Sorba, situat a Gelida i propietat del monestir citat. Umbert no solament estava exigint als habitants de l’alou la “forcia i tolta“, sinó que, a més, els obligava a treballar amb els seus bous, a donar una lliura de cera a l’església de Sant Llorenç i a treballar en l’obra del castell tota la setmana. Després del penediment, Umbert acordà amb el monestir, entre d’altres coses, que els habitants de l’alou restarien obligats a treballar un dia a la setmana l’obra del castell. És clar que a mitjans del segle XI s’està obrant al castell, amb una prestació personal en treball dels habitants de l’alou de Sorba, juntament, encara que la documentació no ho citi, amb la resta dels habitants del terme. Establir una correspondència entre aquesta referència dels documents i algunes estructures del castell resulta ara per ara difícil. 

La darrera dada que tenim, corresponent al segle XI, i més concretament de les darreries, fa referència al compromís de lliurar el Castell de Gelida per part de Guerau Alemany, senyor en aquest moment, a l’arquebisbe de Tarragona (BERGADÀ, 1932). Això té el seu origen en l’encàrrec de Berenguer Ramon II al dit Guerau i a dos barons més per tal que conduïssin les operacions de reconstrucció de la ciutat, empresa que no va reeixir en aquell moment. 


En entrar al segle XII, segons es detalla en un document de 1108, fou al castell de Gelida on va ser aturada la incursió almoràvit que va tenir lloc aquest any i que va arrasar tot el Penedès i destruí el castell d’Olerdola. Poques dades podem citar que facin referència al castell en aquest segle i que no siguin molt puntuals: el 1125 trobem Pere Ramon de “Gilida” com a castlà; vint-i-cinc anys més tard Guerau Alemany fa entrega del castell a la seva esposa Saurina, com a esponsalici (UDINA, 1947. Pp. 349). El 1193 Guerau deixa el castell al seu fill Guillem, segons consta en el seu testament (UDINA, 1947. Pp. 368); entre els personatges que el signen hi ha “Bernardi de lelida“, castlà en aquest moment, del qual coneixem el testament, de 1197, en el qual llega la castlania al seu fill Bernat. 

Les fonts documentals que coneixem del segle XIII fan referència al castell per raó dels testaments de Guillem I de Cervelló, el 1226, i el de Guerau VI de Cervelló, el 1229 (MIRET, 1910. Pp. 267), mort a la conquesta de Mallorca. Les possessions de Guerau passarien a la seva filla Felipa, i d’aquesta al seu oncle Guillem Il; el fill d’aquest, Guerau VII, ven la baronia de Cervelló, inclòs el castell de Gelida, a Jaume II l’any 1297 (CATALÀ, 1971. Vol. III, pp. 650). Dins del mateix segle, abans de la venda esmentada, Guillem de Cervelló “(…) dóna a la Universitat dels parroquians de Gelida el privilegi d’usar, lloçar, esmolar y conservar les eynes de pagés pel conreu dels camps, establint-se un lloc o casa ahont les fabriquessen y adobessin ab el nom de Ferreria, quin nom encara conserva una de les masies de la població.” (TORELLÓ, 1910. Pp. 23) El 1267 deslliura d’alguns mals usos els habitants de Gelida (TORELLÓ, 1910. Pp. 23). 

Des d’Ennec Bonfill fins a Guerau VII el castell de Gelida va ser a mans dels Cervelló. Hem vist com aquest últim el va vendre a Jaume II el 1297, el qual va deslliurar el 1309, juntament amb altres possessions i 180.000 sous, a la comtessa Sibil·la I de Pallars a canvi de tots els castells que aquesta posseïa al Berguedà (excepte el de Roset) i la vila de Berga (PUIG, 1982). 

A partir de 1345 hi ha cert desconcert respecte de la possessió del castell: mentre alguns autors el posen a mans dels Montcada (TORELLÓ, 1910. Pp. 21), d’altres el posen a mans del jutge d’Arborea, el qual n’era senyor, sens dubte, el 1358 (CRTES…, 1896. Vol. I, pp. 722). Poc després va ser venut per Eimeric VI, vescomte de Narbona i casat amb Beatriu d’Arborea, a Berenguer Bertran, vers 1367. El dit Berenguer Bertran, ciutadà de Barcelona, banquer que va fer nombrosos préstecs a Pere III durant la guerra amb Castella, pledejà amb la Universitat de Gelida, ja que pretenia fer treballar els seus homes en les obres de reparació del castell. El document de la sentència d’aquest plet de 1368 és veritablement interessant. Tant del seu contingut, com de I’observació de les restes del castell, es dedueix que en el moment de comprar-lo Berenguer Bertran, l’obra del castell, almenys a la zona de la plaça del Pedró, era en estat ruïnós. Tot i que Lluís Monreal i Martí de Riquer (MONREAL, 1958. Vol II, pp. 255-263) no veuen cap obra important corresponent a aquest moment, nosaltres creiem que va ser en aquesta data que es van reconstruir el mur del costat oest del Pedró i els coronaments de bona part dels murs d’aquesta zona. En la sentència que citem s’esmenten, entre d’altres estris que ha de proporcionar el senyor per realitzar les obres, les “tapieres“, mot que podríem actualitzar com a encofrat. A tota la zona del Pedró es pot observar una notable reconstrucció feta precisament amb aquesta tècnica constructiva. Les obres que els Bertran realitzarien al castell difícilment es limitarien a aquestes; bona part de l’obra gòtica ha de correspondre a aquest moment o a un d’immediat. 

El 1375 Berenguer Bertran fa testament ordenant ser enterrat a l’església de Sant Pere del Castell si mor en ell o en lloc proper (EQUIP RECERCA, 1973). Així devia succeir ja que a l’església es conserva la seva sepultura. 


Com a conseqüència de la disputa del comte d’Urgell, després del compromís de Casp, el 1412, va ser robada del castell una bombarda amb la intenció de transportar-la a Balaguer. Aquest transport fou deturat a Igualada i la bombarda va retornar al castell (SEGARRA, 1910. Pp. 153-164). 

L’any 1465 va fer estada al castell el rei Pere, conestable de Portugal; poc després Francesc Bertran, que havia pres partit contra Joan II, va ser fet presoner a la batalla de Calaf i va veure confiscada la fortalesa de Gelida fins que va ser demostrada la seva lleialtat al rei (CATALÀ, 1971. Vol. III, pp. 651). 

Tret de les referències als posseïdors del senyoriu de Gelida, les notícies sobre el castell es fan cada cop més escasses. La firma d’una àpoca per Jordà Prades, mestre d’obres de Gelida, ens dóna notícia de la construcció d’una finestra a la sala del castell el 1564. Durant la Guerra dels Segadors s’anomena el castell per les 24 lliures i 8 sous que ha pagat el comú als guardes, exactament l’any 1651 (TORELLÓ, 1910. Pp.37). Trenta anys després, el 1681, en un inventari que ordena Elionor de Marimon. trobem: “Item la casa dita dels Srs. situada en dit terme de Gelida en el barri de St. Miquel que vuy esta casi del tot derruida” (CATALÀ, 1971. Vol. III, pp. 653). La casa, o les restes, encara existeixen actualment i es coneixen encara com a Casa del Senyor. L’origen de la casa cal buscar-lo en l’abandonament de la vida al castell, ja excessivament incòmode. 

El castell de Gelida no va tenir una sort diferent de la majoria de castells de Catalunya: el 1714 va ser destruït, encara que fos simbòlicament, amb l’enrunament de la torre de l’homenatge. La construcció és en runes ja el 1780, quan el rector demana permís per agafar pedra par a la construcció del campanar de l’església (BERGADÀ, 1932). Serà la penúltima obra al castell; la darrera serà la instal.lació del cementiri, el 1856. 

El marquès de Cerdanyola i Teresa de Dalmau sostingueren plets amb el rector el 1828 i foren els darrers senyors jurisdiccionals de Gelida. 

Posteriorment, en data imprecisa, passà a la família Altimires, la qual el vengué a l’Ajuntament de Gelida el 1968, esdevenint propietat de la població.


Bibliografia
  • BERGADÀ, Lleó (1932): “Gelida i el castell” a III Aplec Excursionista i de germanor penedesenca
  • CATALÀ ROCA, Pere (Ed.)(1971): Els castells Catalans, Vol. III. 
  • MIRET I SANS, Joaquim (1910): Les cases de Templers i Hospitalers a Catalunya
  • MONREAL, Lluís; DE RIQUER, Martí (1958): Els castells medievals de Catalunya
  • PUIG, Ignasi (1982): “La baronia de Cervelló a la Baixa Edat Mitjana”, a Butlletí d’informació. Museu de Molins de Rei, núm. 3. Molins de Rei: Museu de Molins de Rei. 
  • SEGARRA, Josep (1907): Història d’Igualada
  • TORELLÓ BORRÀS, Pelegrí; PERACAULA MASSEGUÉ, Francesc (1906): Gelida, notes pera sa historia tretes dels arxius de l'Iglesia parroquial y del Ajuntament
  • UDINA, Federico (1947): El “Llibre Blanch” de Santa Creus
  • UDINA, Federico (1951): El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X.